El Divino de Sant Vicenç de Torelló
El contrapàs era un estil de dansa que es ballava encara a mitjan del segle XIX.Els balladors, posats en rengle i agafats de les mans, coreogràficament dibuixaven unes figures mentre anaven donant la volta a la plaça, de tal manera que en acabar la melodia es tornaven a trobar al mateix lloc de l'inici.Era un ball extens de durada, amb una melodia d’uniformitat tonal i una lletra en la qual es narrava la passió de Crist. Aquesta dansa cantada es coneixia amb el nom de “Divino”.
El mestre Francesc Pujol i Pons, a inicis del segle XX va escoltar sencer el cant del “Divino” de la veu d’un vell cornamusaire, en Miquel Puigbò i Farrés, conegut com a Quel de la Munda, veí de Sant Vicenç de Torelló. En Francesc Pujol el va recollir i transcriure, donant-lo a conèixer en nom de l’Obra del Cançoner Popular en el Congrés Internacional d’Història de la Música, celebrat a Viena l’any 1927. És una de les peces litúrgiques més importants del cançoner tradicional català.
Després de mig any d’investigació i de reconstrucció de la peça, amb la proposta musical, coreogràfica i tècnica d’Agustí Ros i de Carles Mas, els veïns de Sant Vicenç de Torelló van ballar el “Divino” per la Setmana Santa de 1991, després de més de cent anys. Ben aviat es va crear l’associació Amics del Contrapàs Llarg de Sant Vicenç de Torelló, entitat que des de llavors organitza la representació, tenint cura del seu manteniment i de la seva difusió.
Des de llavors es representa cada dissabte de Rams, començant el seguici a la plaça del Castell i anant fins a la plaça de l’Església on es balla. Les corals locals Lloriana i Lloriana jove interpreten diverses peces en els diferents espais del trajecte. Durant el seguici es desplacen amb el so de sis timbals que encapçalen la comitiva, tot marcant el ritme.
El text conté el dramatisme que necessita un drama litúrgic que es representava dins l’església a l’època medieval. El “Divino” de Sant Vicenç de Torelló es caracteritza per la seva sobrietat, tant en els moviments com en la indumentària, tant els balladors com les corals, sense anar uniformats, van vestits de negre. La dansa l’executen setze balladors, homes i dones, agafats de les mans i disposats en forma de mitja lluna, evolucionant fins arribar a quadrar la dansa. Acabar en el mateix lloc on l’han començat, només guiats pel cant, no sempre s’aconsegueix. La lletra es interpretada per tretze cantadors, als quals respon tot el cor, només homes, en un diàleg cantat encadenat sempre diferent. Actualment és l’únic contrapàs llarg que es representa anualment amb aquestes característiques estructurals interpretat per la gent del carrer.