La campana és un instrument musical de percussió utilitzat per anunciar les celebracions i convocar als veïns, a més d’altres usos civils i religiosos. Els tocs de campana van lligats a un espai, a unes persones i a un coneixement molt antic. Fonedors que creen campanes, sacerdots que les beneeixen, campaners que els donen veu i una comunitat que les escolta i interpreta.
La campana és un nexe i un facilitador de la vida comunitària, un mitjà de comunicació immediat i eficaç, que marca i estructura el temps, el quotidià i l’extraordinari, subratllant els moments de celebració i els fets extraordinaris o tràgics. Han existit una gran diversitat de tocs locals, ordinaris i extraordinaris. Cada poble mantenia els seus tocs característics que eren transmesos via oral o a través de les consuetes. Un particular llenguatge, gestat al llarg del temps en el si de la pròpia comunitat.
Es fa difícil datar amb exactitud l’origen de les campanes, n’existeixen des que l’home aprengué la tècnica d’endurir l’argila amb l’ús del foc. La utilització de les campanes en civilitzacions molt diferents i llunyanes en el temps confirma el seu ús generalitzat al llarg de la història. Els monestirs, des del segle VI n’havien fet ús, però no serà fins al segle XII que s’estableix el prototipus de campanes tal i com es coneixen actualment.
En les darreres dècades, la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Amb la mecanització de les campanes, els tocs s’han reduït al toc de missa, el de festa i el de difunts, a banda del de les hores. Els monestirs encara conserven els tocs de les hores canòniques, i en moltes poblacions els tocs d’ús ritual (ritus de pas: bateig, casament, difunts) són vigents. En el cas del toc de difunts, hi havia tocs diferenciats pel sexe, classe social i categoria. D’entre els tocs que s’han anant perdent, si bé encara s’executen puntualment en algunes poblacions, trobem tocs d’ús social (de foc, de consell, de sometent...), tocs d’oració (maitines, angelus, etc.), tocs especials per motius extraordinaris (nomenament d’un nou Papa, Arquebisbe, coronació d’un nou Rei, toc de final de segle, esdeveniments religiosos, civils i militars singulars).
L’inici de les festes majors s’anuncia, en moltes poblacions, amb repic de campanes, el tret d’inici més característic que subratlla el començament i la importància de la celebració. El toc de festa o repic és sempre un toc ràpid i enèrgic. Les campanes, també, anuncien altres moments de la festa amb el toc de vigília, el del pregó, el de vespres, el d’ofici i el de processó. D’entre les celebracions festives on el toc de les campanes té un paper central trobem la celebració de l’entrada a un nou any. Brandar, aixecar i posar a seure les campanes ha estat el toc festiu característic a Catalunya, fent que les campanes grans no voltegessin sinó que s’aconseguia sostenir-les a l’inrevés, amb la boca mirant enlaire, el que s’anomena “alabant a Déu” o “a seny del Senyor”. En els últims anys, diversos campaners i associacions, s’han sumat a recuperar els tocs festius manuals en diades senyalades.
Des de finals del segle XX, han anat creixent les accions i activitats de revalorització del món campaner. Així ho demostra la trobada de campaners de Catalunya a Os de Balaguer, instaurada l’any 1988 com un espai de trobada i reivindicació. A la jornada anual té lloc una mostra de tocs de diverses localitats catalanes, i altres activitats com fosa de campanes, xerrades divulgatives, presentacions, etc. Arran la trobada de campaners, el 1993 es va crear la Confraria de Campaners de Catalunya, i el 1998 veia la llum el primer número de la revista El Batall que edita la mateixa confraria. El 2004, a Os de Balaguer, el municipi de referència del món campaner, obria el Museu de Campanes. També, en les darreres dècades, s’han realitzat diversos inventaris de campanes i campanars de diferents comarques.
A banda de la trobada anual d’Os de Balaguer, a d’altres municipis s’organitzen trobades, concerts, cursos i festivals, accions anuals o puntuals per posar en valor les campanes i l’activitat dels campaners.