La Fia-faia és una festa ancestral que prové del culte al solstici d’hivern, l’actual Nadal, pràcticament generalitzat en les antigues religions de base agrària. Cada any, quan arriba la nit més llarga de l'any, els fallaires de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola celebren la Fia-faia, que ha estat considerada com una pregaria ritual per aturar l'escurçament dels dies i l'avenç de la foscor, aconseguint que la durada del dia creixi de nou. També s’han atorgat a la Fia-faia altres significacions que s’haurien anat oblidant al llarg dels segles, com ara ser un element de protecció de la comunitat, de la família, aportar fertilitat de la terra, etc.
La festa consisteix en la crema d'unes torxes, anomenades faies, el capvespre de la vigília de Nadal a partir del tradicional "Toc d'Oració". Abans d'iniciar-se la crema general, s'encén una foguera en el lloc per on es pon el sol dalt la muntanya, diferent a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, i des d'allà el foc és transportat a cada població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna. En arribar a cada població els portadors reparteixen el foc a la resta de fallaires. La crema s'acompanya amb cants molt breus: "Fia-faia, que nostro Senyor ha nascut a la paia", i del toc de les campanes de les esglésies. Quan les torxes queden ben curtes, es fa una foguera amb les restes, sobre la qual solen saltar els joves i al seu voltant es forma una rotllana de ball i de joc. A Sant Julià, a més, el foc es mantindrà encès durant tota la nit a la plaça mentre els joves practiquen “l’endreça”.
Les torxes, faies o fia-faies, es confeccionen amb una herba de tija alta del mateix nom que la torxa. Científicament és la Cephalaria leucantha, relativament abundosa a Catalunya. Actualment, tot i que les torxes de Bagà i Sant Julià són molt similars, tenen diferències significatives en la seva confecció. A Bagà la faia segueix una tipologia de torxa en conjunt original: les tiges rígides de la planta seca en trams que no solen passar dels 50 cms, són ordides i entrellaçades per arribar a llargades superiors als dos metres, fins i tot tres amb certa freqüència. La faia de Sant Julià de Cerdanyola, habitualment d’un metre i mig de llargada, conté un bastó interior, que li dona consistència i que, en ser més llarg que el conjunt de la torxa, li dóna una extraordinària mobilitat, i moltes possibilitats de joc a la torxa encesa. Aquests dos tipus de torxes havien conviscut a les dues poblacions i es va anar produint la diferenciació actual que es fa patent a partir dels anys seixanta del segle XX.
Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural
Espai web de la DGCPAAC